La Donzella Blava

L'examen

2011-01-10T20:23:00.004+01:00

Gloria estava fins als nassos de tant d'estudiar. S'havia passat totes les festes de Nadal clavant els colzes com si li anara la vida en aquell examen, i encara aixina, no havia pogut ser capaç d'aprendre's tota la matèria que tenia pendent. S'alçava cada matí a les set i mija i mamprenia una jornada d'esforç intensiu a on descansava només quan atres necessitats més bàsiques interrompien el seu ritme. Quan acabava el dia, es gitava a dormir i només somiava en la matèria d'aquella prova que recitava entre els llançols. No comprenia cóm era possible que el professor, a banda d'haver-los sobrecarregat en tanta faena, fora capaç de posar-los un examen d'aquelles condicions, i considerava que el sistema d'evaluació que estava aplicant era desproporcionat.

En aquella marcha tan frenètica, el dia de l'examen es plantà de forma tan ràpida que el dia d'abans encara no podia creure-se-ho. Volgué aprofitar tota la nit: lo primer que feu va ser programar el despertador per a assegurar-se d'arribar a temps a l'examen, després es dispongué a repassar els conceptes que no li havien quedat massa clars, i per a idear estratègies mnemotècniques en les característiques principals que més li costaven aprendre. Algunes d'elles, davant la impossibilitat i la limitació de la seua memòria, hagué d'apuntar-se-les baix la mànega per a consultar-les en cas d'urgència.

No va dormir en tota la nit ni un instant. S'alçà de la cadira, es pegà una ducha lenta per a relaxar-se i concienciar-se de l'hora que era, desdejunà, i ixqué en molt de temps per a previndre els possibles problemes que pogueren surgir-li.

Una volta en l'aulari a on s'anava a donar lloc la prova, va saludar a tots els seus amics de classe, que repassaven les seues carpetes de forma tan frenètica que Gloria dubtava que pogueren llegir alguna cosa. Ella estava tan nerviosa que no podia deixar de caminar al voltant de la zona on es faria l'evaluació. Es detingué uns instants i itentà inspirar i mantindre l'aire en els pulmons per a eliminar la tensió del seu cos, pero va ser impossible. Es sentà en un banc i es va contemplar les mans. Li tremolaven tant que pareixia una malalta de Pàrkinson. No va caure en la tentació de revisar els apunts, sempre pensava que els breus moments abans d'un examen no et permeten aprendre res que no saberes abans d'eixir de casa, per això es va sentir prou aliviada quan s'obriren les portes de l'aula i va prendre lloc esperant que el professor donara les pautes més bàsiques.

Entrà en la sala cinc minuts més tart que ella i uns segons després, ya es trobava en la tarima, dispost a parlar:

- Bon dia a tots i totes: l'examen queda suspés.

En aquell moment, tots els estudiants començaren a parlar entre sí, preses del dubte. El professor es va fer escoltar entre el parloteig de la multitut:

- Considere que els treballs aportats a lo llarc de tot el curs són un millor indicador del progrés dels alumnes que una evaluació puntual i esporàdica que queda alterada per factors eventuals.

I just quan la gent esclatava en "Aleluyes", Gloria va sentir el pitit d'un despertador. Es va incorporar en un dolor de coll d'haver estat tota la nit sobre l'escritori, i en unes fulles dels apunts apegades a la cara.

- Yuju - va dir Glòria, sarcàsticament.

El príncip

2011-01-03T19:39:00.003+01:00

El príncip era una persona orgullosa i vanitosa en un país on es necessitava un rei just i bo. La seua vida en el palau era de lo més còmoda: tenia les millors sedes d'Orient, les llanes més exquisites d'ovella merina, les fruites més sucoses de països tropicals i lo últim en termes de marbre. El palau era tan gran, que molts dies els passava sense vore a cap membre de la seua família: curiosejant en la biblioteca entre llibres d'història, acudint a les lliçons d'esgrima i gojant de vesprades entre els jardins de palau.

Un mes abans de que el príncip complira els vint anys, el rei va requerir la seua presència per a determinar si el seu fill seria un bon governant el dia que ell faltara. El príncip va ignorar la petició de son pare, i va continuar en el seu habitual passeig vespertí, sense dignar-se a dir ni una sola paraula al criat que li estava trasmetent el mensage.

Al sendemà, quan el dia estava cloent, son pare va enviar a un Soldat Real per a repetir la seua petició, en instruccions precises per a portar al príncip fóra com fóra. El jove, admirant la posta de sol, va fer cas omís de les paraules del guerrer. Quan el Soldat Real va desenvainar l'espasa per a emportar-se al príncip a la força, el chic va traure la seua i, en un moviment tan ràpit i llauger com el vol d'un colibrí, li va seccionar la mà i li donà l'esquena indiferent mentres l'home rabiava de dolor.

L'últim dia, va ser el propi rei qui anà a buscar al seu fill per a explicar-li quin seria el seu regal aquell any. El príncip hauria d'aprendre a conviure en el seu Regne fora del palau a on s'havia criat tota la vida, per a conéixer de primera mà les necessitats dels més desfavorits i per a aprendre a ser humil i just.

El príncip es va riure de la proposta del rei. Va ser el propi governant qui el va deixar inconscient i el va deixar a la porta del palau.

A mijanit, el príncip va recuperar la consciència i es trobà en les altes muralles de granit que rodejaven la que sempre havia sigut la seua llar. Passaren només un instants quan comprovà que alguna ànima bonal'havia apartat del camí principal per a que no el chafaren les cavalleries. En eixe moment va aprendre lo que era L'ALTRUISME.

Tan pronte com va poder, començà a pegar colps a les portes de palau, sentint-se com si li arrancaren la seua vida. Cap guarda anà a comprovar qui estava armant tant de rebombori, perque sabien per experiència, que el rebombori només podia perjudicar a aquell que el provocava.

Mentres el príncip es sentia un desgraciat, li caigueren set lladres damunt que li feren besar el fanc. El príncip, angoixat, no parava de cridar que era fill del rei i que son pare els les faria pagar totes juntes. Els lladres, comprovant la roba i les joyes del jove, el despullaren i li furtaren tots els ornaments valuosos. En eixe moment va aprendre lo que era LA PRUDÈNCIA.

El príncip esclatà a plorar sense poder contindre's, quan un ancià tort i coix va asomar el cap de la seua chicoteta chabola i el va assistir, proporcionant-li una esgarrada manta, i fent-li passar a la seua diminuta llar. Quan el príncip li preguntà cóm podia viure en un espai tan reduit en la seua dòna i els seus néts, el vell va somriure i li va fer un espai per a tombar-se en terra. En eixe moment va aprendre lo que era L'HUMILTAT.

Als pocs dies, el príncip va demanar audiència en el rei per a tractar el tema de la seua tornada a palau, pero el rei, en vista de l'arrogància i egoisme que encara manifestava el seu fill, no li la va concedir.

El príncip medità molt bé sobre tot lo que li havia estat passant des de que havia sigut expulsat del palau, de manera que es va reunir en l'ancià i la seua família per a preguntar-li quines necessitats tenien. L'ancià, sense comprendre les seues paraules, el convidà a explicar-se. El príncip començà a contar la seua història, explicant que ell havia tingut tot lo que se li antoixara: coixins de plumó d'oca, carn de vedella, porc i pollastre i robes càlides per a l'hivern, mentres que ells tenien pedres per coixins, verdures espigolades i trossos de tela mal juntats per a passar els frets més rigorosos. Tal i com el seu relat anava dilatant-se en el temps, més veïns de la contornada anaven sentant-se prop d'ells per a escoltar el fantàstic relat.

Entre tots, confeccionaren una llista de peticions durant nou dies i nou nits, i solicitaren una audiència en el rei portant com a representants al príncip i a l'ancià. En aquella ocasió, el rei va vore que el seu fill havia entrat en contacte en el seu poble, havia simpatisat en ell i havia conegut les seues necessitats, i que era capaç de ser just, altruista i bo. El rei va estar molt atent durant l'audiència en la que parlà la major part del temps l'ancià, i va ser conscient de tots els problemes que tenia el seu regne i que ell no havia sigut capaç de vore. Avergonyit per la seua faena, el rei pronte abdicà en favor del seu fill, oferint-li al regne i a tota la seua població una abundància i justícia pròpia dels contes de fades.

2009-12-31T12:02:00.002+01:00

Constança es va torcar la suor de la front en un sospir, va baixar la tapadora de l'excusat i es va sentar sobre ella. Aquell era un dels pocs moments en el que la seua intimitat podia cristalisar-se. Es podria dir, que era l'únic moment a lo llarc del dia en el que no es sentia espiada i agobiada per una mirada que l'estrenyia a cada instant.
Els últims mesos no feen més que minar la seua personalitat, i encara que era una persona forta, pacient i abnegada, la seua desesperació cada dia era més gran.
Acabava de discutir en Desideri. El que havia cregut l'home de la seua vida, cada dia complicava més i més les coses.
Tot havia passat per la seua bona voluntat. Constança sabia que el seu marit era un gran aficionat a la televisió, i ya que s'acostava el natalici de Desideri, pensà que seria una bona opció retirar aquell televisor que estava fet una antigalla per a canviar-lo per un atre en més polzades i de millor calitat.
La sorpresa havia sigut magnànima al vore el nou electrodomèstic. Contràriament a lo que havia imaginat Constança, Desideri es quedà sense paraules boniques. Començà a bramar, acusant-la de malgastadora i dient-li que no coneixia el valor real dels diners. Ella, turbada, va pensar que si per lo manco ell li deixara anar a treballar, no tindrien necessitat de tindre una contabilitat tan estreta.
Pero això no entrava en els plans del seu marit. Desideri l'agarrà per els muscles i se va enfrontar a ella. Constança baixava el cap, avergonyida per la situació i més blanca que el paper. Mentrestant, Desideri soltava tot tipo d'impoperis i li obligava a contemplar la seua cara enrogida i palpitant.
Constança mirava la seua image en l'espill del servici. No comprenia la reacció de l'home, i esperava que només haguera sigut un mal moment. Va notar com dos llàgrimes silencioses rodaven per les seues galtes blanques, i esperà que tot tornara a ser com abans.

2006-11-19T00:25:00.000+01:00

M’agraden els teus ulls, no et calles, gàbia de paraules, que estesa, que extensa, que perduda I bella dolçor. Cremor desassossegada, immersa en la por. Por a tot i a tots, en llibertat prohibida, cohibida, ansiada i rebujada pels pels. Càntics de mort en vida salvada, ¡pròlec de lletanies!Odi insidiós, incomprés i pesat que s’apodera sense trellat, ni cap, ni peus, ni cor, ni ulls. D’ànima rústica, ininteligible i indomada. Tan distinta i inconcordada, d’extrapolació educacional. De férrea força immedida que em combat, bloqueja i fa esclatar.

Quin somriure perenne que vullguera que em prestares, i presentares en un abraç o carícia, plau, aborrona i inicia. Frases inconexes que faig, desfaig i refaig que son incitades d’un lloc enorme en tan reduït pensament. Dir que ame l’amor i vullc el voler, bregant per la pau, rient l’alegria en un baf aclaridor d’idees. Fes-me respirar, torna’m a l’instint natural, al mare, a l’arraïl dels quals per a extirpar-los i desbrossar el camp, el cap i deixar els gojos florint. Dona’m pau, imprescindibilitat, fes-me sentir part d’un trencaclosques. Dona’m sentit, conexió, ¡dona’m dependència, complementació!

Porte dins el voler...

2006-10-12T20:16:00.000+02:00

Porte tant dins el voler
que em crema les entranyes
que em deixa incandescent
en les hores més estranyes.

Lamente tant la distància
malaïxc tant el dolor
que em torna plena
de follia i ignorància.

Que em dona molta pena
tindre que estar sense tu
empresonar les ganes
i lo que em fa estar serena.

¡Vullc estar al teu costat!
¡Tindre els teus cabells de sol!
les teues mans en revol
i els ulls de curiositat.

Oldre el teu alé de dumenge
em tesa, em posa enlerta
puix si per mi fora,
d'amor vixc i no menge.

Pero crec que no és.
O crec que no pot ser,
lo que vullguera de tu,
lo que podria en un bes
lo que em donaria a fer
si em vullgueres més...

La maquina

2006-08-18T12:56:00.000+02:00

Van arribar els tres al lloc on es trobaven els servicis. Minerva tenia set més que ganes de desaigüar, aixina que es va quedar rondant per allí. Es va recolzar en el pilar com tantes vegades ho havia fet quan anava en Ausias. Ya fea tant de temps que no sabia res d'ell...semanes i semanes sense notícies, pero el cas es que ya ni li importava com estiguera, si li anava mal o si li anava be, si estava en Valéncia o en Vilaverda, o la companyia que portara. Pareixia que havia desaparegut completament de la seua vida, com si ya no existira.

Es va dirigir a la màquina expendedora que hi havia prop d'allí. Pensava que hi hauria aigua, o algun paquet de a saber que, pero quina va ser la seua sorpresa quan va vore que lo que n'hi havia eren tirites, condons, tampons, i material sanitari o higiènic en general. Es va retirar un poc i es quedà mirant la màquina des del pilar de sempre.

Va ser quan el va vore arribar. Ausias la va saludar i, en un somriure es va dirigir a la màquina expendedora. Va marcar el 26 en el teclat numeric i va traure algo que amagà baix la camisa. No volia que Minerva ho vera. Pero se veu que tenia pressa. La va tornar a saludar de la mateixa manera i se'n anà tranquilament. Ella es va acostar a la màquina novament, i va vore: 26: condons marca durex extra segurs. Es quedà bocabadada en la cara pegada al cristal molt de temps.

Els seus amics van eixir del lavabo, i ella, girant-se, va dir:
- ¿Moguem?
- Si, tan pronte com recobres el color de cara.

No se

2006-07-24T17:54:00.001+02:00

No se com ser lo que volen de mi,
no se com sentir lo que s’esperen.
No veig la llum des d’este infinit
Que em consumix i m’aspira ferm.

No puc cridar des del desterro íntim,
no puc morir si la vida esclata.
No puc canviar en mi un sol ínfim
aspecte derrotiste, i m’espanta

el fet de no ser yo, la somiadora
la que afronta la realitat ben crua,
sino l’atra, trista i fundadora
del curtiment i l'impaciència nua.

I voldria poder no ser aixina
i mostrar una cara alegre encara
que m’estiga desfent, com una nina
que en el temps que per ningú es para

ha trencat tant, de jugar en ella
de contrafer-la i avorrir-la molt
de ferir-la en tants jocs i fer-la vella
i de fer-li durant massa temps la col.

Voldria que ningú s’enfadara
ni que clavara una mirada d’odi
per com soc i no vullc ser sempre i ara.

I voldria canviar-me per atres
I voldria no ser aixina.
I voldria no ser tan penosa
quan la nit es faça dia
I quan el desert siga brossa.

Chiara Ruggierelli

2006-06-21T12:09:00.000+02:00

Ya ho havien provat absolutament tot. Quimioteràpia, radioteràpia, tractament biològic, medicaments, cirugia…inclòs havia arribat a anar a Washington per a provar un nou tipo d’implant que teòricament frenaria el creiximent del seu càncer.

Pero tot era impossible, el càncer no parava d’augmentar, i les seues possibilitats de vida de disminuir. El seu marit, un conegut empresari Itàlia, no fea més que gastar i gastar diners, invertint en tractaments per a tornar-li l’alegria a la que havia sigut la dona de la seua vida, pero de res servien els esforços econòmics i personals que el senyor Ruggierelli enfatisava.

Vist que ya no podia fer més esforços per la vida que se li escapava, la bona senyora va decidir instalar-se en el seu Palermo natal, tornar a la casa on va nàixer i esperar que arribara el seu dia de cara a la mar, al costat de l’estret de Messina.

I aixina ho van fer. El senyor Ruggierelli es trobava desubicat i torbat per la decisió de rendició que havia adquirit Chiara, pero la respectava perque confiava en el seu bon criteri, era un secret a veus que les millors compres que havia fet l’empresari eren les que li havia recomanat la seua dona, i sempre confiava en el seu bon juí per a tot.

Es quedaren allí, rebent visites constants en la porchada que donava a la plaja, sense morfina, sense cannabis, sense res que inhibira el seu dolor, el patiment que la corroïa i la cremava per dins en una ablamor en la que descobria el plaer de vore passar tota la seua vida pels seus ulls cada vegada que eixe familiar despenjat o eixa amiga que no vea des de fea deu anys anava a visitar-la.

Un dia, Chiara va rebre una visita que no hauria esperat mai. La seua germana va chafar els escalons de la seua porchada per a demanar-li perdó per les rencilles del passat. Havia estat celosa de Chiara massa temps, i ara és quan trobava la millor ocasió per a sincerar-se. Ella, sense pensar-se-ho, la va disculpar en un llauger moviment de mà i un lleu somriure als llavis. Pero va fer una pregunta que torbà a sa germana:

- ¿Per qué has vingut en la mare?

- ¿La mare? Chiara, la mare va morir fa cinc anys, ¿no ho recordes?

- Clar que ho recorde. Pare, t’he dit centenars de voltes que no m’agrada que fumes.

- ¿Estas be? – va dir el senyor Ruggierelli tocant el front de la seua dona en els llavis. – Chiara, ¡ton pare va desaparéixer entre les ones abans de que feres la majoria d’edat!

- Estic be, estic be, soles un poquet més cansada de lo normal. Senteu-vos tots en la porchada. Pare, mare, en quan haja recuperat l’alé, me’n vaig en vosatros, que tenim molt que parlar.

Chiara va tancar els ulls dolçament, en una placidea que irradiava als seus dos acompanyants corpòreus. Es va recolzar sobre la part de darrere de l’hamaca, i en un sospir, tal i com havia arribat a aquella casa fea cinquantacinc anys, se’n va anar.

El corralet roig (VI)

2006-06-19T20:08:00.000+02:00

Es va apropar a l’L4 i obriguent el maleter, va traure la botella d’aigua fresca. Mentres l’empinava en una mà i la seua respiració cansada es va assossegar, va sentir unes veuetes que s’apropaven des del ribaç cap a on ell estava:

- ¡Te dic yo que puc agarrar les formigues, collins! – dir una.

- I yo te dic que no m’ho crec, perque tu no pots fer res que no haja fet yo abans. – va dir l’atra.

- ¿Que no?¿que no? Puix ara voràs si puc o no – va contestar la primera airada.

Sara les observava divertida, entenent com aquelles eren coses de chiquetes que soles el temps podia solucionar, i sabia que en pas del temps ocultarien la màgia del contacte en la terra en lo més fondo de la seua anima, i l’integrarien tant en la seua vida, que l’assumirien i vorien com una cosa normal, i perdrien eixa capacitat de sorpresa i estima tan especial.

Miquel va deixar l’aigua en el lloc d’a on l’havia agarrat, i es va sentar uns instants sobre el maleter, recolzant-se lleument i mirant la terra en la que jugava en els peus. Es va ajocar i apropar ad ella i la va acariciar. En sentir com es colava entre els seus dits va recobrar el sentit de les chicotetes coses i va recordar que havia d’aprendre a sentir més i pensar un poc menys, que els problemes venen per a ser solucionats en el cap, pero que a vegades el cor els sabia tractar millor.

Va somriure llaugerament i al alçar el cap observant a les seues filles. Estaven agenollades en terra en el cap molt prop de les mans, escrutant en deteniment algo que tenien entre elles.

- ¿Que feu, reines? – s’interessà Miquel.

- Puix ací es...¡eh!¡mira!¡ya tinc la formiga en la mà! – va dir la més chicoteta – pero...¡ay! pare...no es meneja...

Miquel la va mirar als ulls i va riure breument. Pausadament, els va dir a les dos:

- Vinga, chiquetes, mireu a vore en que podeu ajudar a la vostra yaya.

El corralet roig (I)

2006-05-02T00:01:00.000+02:00

Estava fent contes com un descosit. Els números ballaven en les seues mans d'una manera que no havia vist mai en els seus setanta tres anys. Dividia, sumava, restava i tornava a dividir. Cansat de jugar en papers inexpressius es va dirigir cap a la Caixa Rural a vore si li aclarien quants diners li anava a donar el turiste alemà pel seu camp, i a vore si allí li podien explicar que volia fer en aquell camp que ya casi no podia controlar.

Apartant la persiana, i en un fort colp de porta, va eixir de la casa deixant allí a la seua dona Sara. Ella, sorpresa per l'inesperada eixida del seu marit, va mirar cap a la porta i, torcent el gest, va tornar la seua mirada a l'interessant llomello torrat que estava preparant.

Jaume no parava de pensar en quin podria ser el motiu de que el senyor Unrein s'interessara per la seua chicoteta parcela de terra. Potser volia convertir el terreny cultivable en edificable, per a fer-se un chaletet enmig de la naturalea, pero no ho considerava massa convenient pel relatiu aïllament d'un núcleu urbà.

Ya ataüllava la font que fea de rotonda en la plaça de l'església. Ara soles tenia que recórrer un parell de carrers per a parar prop de Gallipatos. Podria dir-se que Gallipatos era una espècie d'àgora, un punt de trobada que quedava respalat pel conjunt d'un amfiteatre i la piscina municipal. El motiu d'englobar-les baix el mateix nom residia en el passat d'aquell lloc. Encara recordava Jaume alguns trossos de la seua infantea en els que Gallipatos era un parage entollat i fangós on anaven a jugar tots els chiquets de la seua quinta en els fardachets. Eren uns animals tan peculiars que es solia comentar per la contornada que soles pervivien en Casinos, i per això era famosa aquella zona del poble.

La Caixa Rural no estava molt llunt d'allí, soles a un gir de cantó, aixina que es va dirigir cap a la porta i sospirant breument, en cara pesarosa, Jaume va mirar el reu rellonge i es va torcar la suor del front en el dors de la mà. Poc a poc, va empuixar la porta i passà dins del banc. Mija hora més tart, va eixir per la mateixa porta en un semblant molt diferent al que portava a l'entrar: ara ya havia aclarit tots els seus dubtes i va dibuixar sobre els seus llavis el somriure inconfundible que anunciava que pronte voria a les seues netes.

Vullc fer-te vers lliure

2006-01-30T16:01:00.000+01:00

Desperta de la teua nit
oblida la teua vesprada
que és ara hora de profit,
i és temps de matinada
que dona alé al viure
al vore la llum calmada.
I penetra en somriure
que trene emocionada
per convertir-te en vers lliure
trenque l'incorrecta rima,
desfaig l'antic en l'escriure
i et retorne a la vida
que en un temps fon insulsa
tota trista i resentida.
Pren esta mà bona i justa
que et vol fer poesia
fer-te símbol com la murta
ho és de la romeria.
I si no poguera en lletres
honrar la llum del meu dia
demanaré a les estreles
que m'ajuden com a guia
per a entendre com se lliura
un vers de la melancolia.

El sendema

2005-12-27T16:07:00.000+01:00

Es va despertar sense recordar ben be com havia aplegat fins al seu llit. Sabia que tenia que alçar-se per a enfrontar d'una vegada per totes la gran cantitat de faena que tenia pendent i que havia estant intentant evadir entre festes. Va obrir els ulls enmaganyats, i, espereant-se, va badallar lenta i pausadament. Intentà fer memòria de la nit anterior, pero soles va conseguir recordar retalls de res, una enllumenació homogénea, uns plats i gots de plàstic, una olor que evocava a l'antigor, unes copes de cava desmontables...mai havia tengut una Nit de Nadal tan estrambòtica, tan...pobra.

Es va passar la mà dreta pel front calent, i després, en les dos mans, es va refregar els ulls. Optà per quedar-se allí a on estava, gitada entre els llançols, i en aquell moment de meditació, va oure un chirrit apatronat i desconegut que es repetia de forma idèntica a l'atra part de la paret, en el replanell de l'escala.

Es va alçar mentres recordava que tenia que anar al banc. Mirà el rellonge...i ya eren les dotze i mija passades, aixina que es va vestir ràpit, prenent lo primer que va vore sobre la cadira, anà a la cuina a prendre un got de llet, agarrà les claus i la llibreta del banc i va cridar l'ascensor. Obrigué la porta en quan va aplegar al seu nivell, tancà la porta en força i va prémer el boto de la planta baixa. Les portes internes ni s'immutaren, aixina q va repetir l'operació, i al separar el dit, va obtindre el resultat desijat, començà el traqueteig i el soroll que havia sentit quan encara seguia en el llit:

-Oh, malaït ascensor, para de fer sorolls estranys, q m'assustes...

Un chasquit va sonar just per dalt del trespol de la caixa en que estava sostinguda sobre el buit; un chasquit que va fer acabar el chirrit per a sempre, deixant caure l'ortoedre sobre el no res...

Si...

2005-12-08T17:38:00.000+01:00

¡Si saberes com tinc el cor

de cansat, de ras i de fart

de sem i d'amarc de l'amor

raspat en les hores d'espart…!

¡Si conegueres el dolor

de ser i no al mateix temps

de perdre tot el meu valor

i per haver volgut ser mes…!

¡I si tu entengueres el cos

lo ple que el tinc d'este pesar

si veres que en el tancat mar

no puc ofegar el meu dol!

¡Si trobares la meua veu

que alvança desquiciada

per a postrar-se als teus peus

i descansar renovada…!

¡Si sentires com ara sent

que em recorre la sanc

per les venes, i en cada prec

les penes embruten com fanc…!

¡I si pogueres entendre

com l'esperança se me'n va

ben agarrada de la mà

tota vestida de negre…!

¡Si compartires estos ulls

que de despedida ploren

per no vore eixos cabells rulls

que s’escapen perque volen...!

¡Si escoltares en un sospir

la veritat atrapada

nugada, eterna i ancorada

lloable mestra en el patir…!

¡Si desig desperta en el pit

entorpint la respiració

com enmig de cada nit

que va ensomiant una ilusió…!

¡Si els passos em dugueren

certera, sobre vast camí

pero que en prontitut d'ací

arrancar-me el mal pogueren…!

¡I si em deixares vore el cel

tancat sobre el teu bell mirar

tacant tant, quet, pausat i clar

trencant el calor en el gel…!

¡Si descobrires les raons,

els problemes descolorits

les cadenes que guarde als racons

i les tristes cançons de crits…!

Si ho saberes, entendries

els perqués d’este remolí

que m’empresona en uns dies

que pareix que no tinguen fi.

Uns dies que no supere

i que no separe de mi

unes hores sense matí

en les que fluixa, espere.

I desespere; perque ací

encorbada respire

encordada per mes de mil

mals, que fràgil m’atosiguen.

I la crua guerra interna,

que va de batalla a combat

caprichosa, ella no merma

puix ya pareix mes que eterna

mossegant la meua voluntat.

En els anals

2005-12-05T23:59:00.000+01:00

En els anals d’aspra tristea

que rasga les portes del cor

la pell seca soles m’aplega

per a esclatar perduda en plor.

I perdona’m la insensatea,

la guerra que enllesta el dolor

les presses, preses d’incertea

i la ignorancia de l’amor.

Perdona’m per no ser ningú,

per anar cega en esta vida,

per no poder lluitar per tu

i per obrir-te una ferida

que no mereixes tu sino yo

per estupida i malaïda,

i ara es quan m’envaix la por

enmig de l’anima partida.

I crec que el meu anim tort mor

soterrat entre despulles,

desijant tindre color

entre confieres fulles

teues que brillen baix el sol.

Una oportunitat prestada.

Un breu permis nou per al vol,

pesada, caiguda, acabada.

Disculpa’m si no es prou

el temps que nos separa

pero la veritat em cou

com si de foc es tractara:

m’avergonyixc d’este sentir

pero no puc escapar d’ell

i soles volia dir

que el meu pecat es voler

mes de lo que em toca en el viure

mes de lo que es deu de fer

en cada glatir.

Per a Espanya

2005-12-05T22:59:00.000+01:00

Podreu obligar-nos a oblidar
i alçar entre nosatros forts murs
nos fareu passar temps obscurs
nos voleu -obstinats- doblegar
i a una dictadura externa,
injusta, pesada i infecta,
impròpia i imperfecta,
que veem casi eterna
nos voleu condenar:
pero per sobirania,
¡l'hem de derribar!

Podreu despersonalisar-nos
tapar el nostre passat
pero lo que no podreu llevar-nos
ni molt menys negar-nos
es la nostra veritat,
i destí propi com a poble
que es deu a la realitat,
i com a conjunt noble
a esta justa llibertat.

Podreu obligar-nos a callar
que nos furtareu nostres Furs
tan preciosos, bells i purs
que no es pogueren comparar.
Pero nostra voluntat ferma
es la força predilecta
de joventut desperta
que activa, ya no merma
en la que junts, hem de lluitar
colze a colze, braç a braç.

Podreu despersonalisar-nos
tapar el nostre passat
pero lo que no podreu llevar-nos
ni molt menys negar-nos
es la nostra veritat,
i destí propi com a poble
que es deu a la realitat,
i com a conjunt noble
a esta justa llibertat.

Podreu controlar-nos com a presos.
Podreu maquillar informació.
Pero no podreu negar-nos
que Valéncia es Nació.

Pere i Jaume

2005-12-05T18:26:00.000+01:00

Pere estava abocat a una vida més evolucionada, ara ya no creya en els contes de fades o en les nits enllumenades pel cel quallat d'estreles que el contemplaven. Ara ell decidia a on anava ell i tota la seua colla, era l'emblema i l'ídol de tots els seus amics, i el tio a qui tots confiaven els seus secrets i pesars, puix ell tenia la clau de totes les portes, i no n'hi havia res que no poguera solucionar.

Més d'una volta s'havia guanyat el respecte per saber escoltar, per poder fer de "celestina" i reconciliador entre les numeroses discussions entre Gloria i Pau, que tenien unes personalitats casi incompatibles, i soles eren compensables per l'exclusiva fogositat de les reconciliacions, que la parella abordava de forma tan continua. Els dos tenien les seues discrepàncies en la relació, pero era conegut per tots el respecte i l'amor que sentien mútuament, i per eixe motiu continuaven cultivant la seua relació i refinant-la.

En el temps, i quan alcançà la majoria d'edat, el chicon va heredar de son pare un coche que va "maquejar" i va arreglar al seu gust, afegint un aleró i canviant les llantes. El seu coche era més que un fill per ad ell, cada dissabte, sense excepció, li fea una revisió completa i observava que res fora imperfecte per al seu mijà de transport, el llavava, l'encerava i netejava cada raconet de la seua superfície, tant externa com interna, i no acceptava bromes al respecte de la seua devoció per l'aparell.

Pere també rebia respecte per atres qüestions ocultes a la opinió publica, també li fea favors a Jaume, i actuava per ad ell com a gamell, proporcionant-li les vegades el hachís que necessitava per a dur avant el seu vici secret. Poc a poc el seu afany anava creixent desmesuradament, i li demanava a Pere cada dia encomanes més complicades que ya escapaven al seu poder de chicotet abastidor. Les paraules com farlopa i cavall començaren a estar més a sovint en el vocabulari de Jaume, i aplegat este punt, Pere es negà a seguir en aquella activitat que notava q se li escapava de les mans. D'esta forma, Jaume, enfurismat, dominat pels efectes de les drogues que el tenien poses, va retar a Pere a una carrera de coches, que havia constituït la nova forma de duel a l'estil americà. Pere va pensar que Jaume havia vist massa películes americanes com "the fast and the furious (a tot gas)" i no concebia un acontenyiment d'eixes magnituts emplaçat en la Nació Valenciana, pero pel fet a l'image que ell tinguera cara als demés li preocupava més que l'acte que devia sacrificar per a conservar-la, impoluta i preeminent sobre els demés, en carisma de lliderage i en el valor per a fer qualsevol cosa que aumentara la fama sense pensar en les conseqüències.

El duel del sigle XXI prendria lloc en les afores de la vila en que habitaven els dos, en la carretera que era coneguda comunment com la llonganiça per lo rectilínea i inquebrantable que havia segut feta. I no hauria dubte de quan en que arrancarien motors, les dotze de la nit, l'hora de les bruixes, l'hora de la màgia, l'hora del misteri.

Pere mamprengué el camí cap a la carretera que unia Vilaverda en la població més principal de la regió, i va recordar mentres alvançava cap a la llínia d'eixida, les voltes que havia recorregut eixa mateixa carretera, quan enllaçava en el camp que llaurava son difunt yayo, i que per eixa época estava cobert d'argilagues i d'herbes no procedents, o les voltes que, diàriament havia d'anar a classe, recorrent quilómetros i quilómetros a primeres hores del matí per a poder acodir en puntualitat, o les vegades que buit per la tristea del personage que havia segut anteriorment, havia caminat per la vora de l'asfalt fugint de la traginor de la localitat, buscant la calma del camp. Tocà la llínia d'eixida en les rodes davanteres, meditant sobre la volta que havia pegat la seua vida fins ad aquell moment. Faltaven 10 minuts, i pronte estaria chafant l'accelerador. En eixe moment, el temps va paréixer detindre's en un segon meditatiu, i es donà conte que no tenia la vida que desijava, i que s'havia cansat d'aparentar, que ya no tenia més que vendre, i que no podria passar-se la vida sancera fingint algo que no sentia. Pere va moure l'embragament en decisió, mirà cap arrere i va calcular un àngul que li tornava de volta a casa. No ho faria. Va pensar que la fama no val per a res si no se fruïx d'ella. Va preferir que li feren fora del grup abans que arriscar la seua vida o la de Jaume per una bajocada com eixa. Ell va antepondre la moral al prestigi.

Si creue el pont

2005-12-05T18:22:00.000+01:00

La meua vida està en un nou canvi,

els cels nuvolats s'obrin en un clar,

el meu nort ya s'ha convertit en sur,

i se que ara puc alvançar;

s'acabaren ignoràncies, deliri,

vaig a esta porta vella tancar

i a eixir del meu racó obscur.

Si creue el pont en solitari

no me seguixques, fes-me cas

abandona el meu pas precari,

no camines al meu costat.

I en saliva tindria gran estalvi,

ya podria deixar de batallar

en arguments inconsistents i absurts.

I lo últim que vaig a demanar

es desconfiança, no em poseu ciris,

i que si vullc passar a l'atra part

m'impediu alcançar eixe futur.

Si creue el pont en solitari

no me seguixques, fes-me cas

abandona el meu pas precari,

no camines al meu costat.