L'examen

Gloria estava fins als nassos de tant d'estudiar. S'havia passat totes les festes de Nadal clavant els colzes com si li anara la vida en aquell examen, i encara aixina, no havia pogut ser capaç d'aprendre's tota la matèria que tenia pendent. S'alçava cada matí a les set i mija i mamprenia una jornada d'esforç intensiu a on descansava només quan atres necessitats més bàsiques interrompien el seu ritme. Quan acabava el dia, es gitava a dormir i només somiava en la matèria d'aquella prova que recitava entre els llançols. No comprenia cóm era possible que el professor, a banda d'haver-los sobrecarregat en tanta faena, fora capaç de posar-los un examen d'aquelles condicions, i considerava que el sistema d'evaluació que estava aplicant era desproporcionat.

En aquella marcha tan frenètica, el dia de l'examen es plantà de forma tan ràpida que el dia d'abans encara no podia creure-se-ho. Volgué aprofitar tota la nit: lo primer que feu va ser programar el despertador per a assegurar-se d'arribar a temps a l'examen, després es dispongué a repassar els conceptes que no li havien quedat massa clars, i per a idear estratègies mnemotècniques en les característiques principals que més li costaven aprendre. Algunes d'elles, davant la impossibilitat i la limitació de la seua memòria, hagué d'apuntar-se-les baix la mànega per a consultar-les en cas d'urgència.

No va dormir en tota la nit ni un instant. S'alçà de la cadira, es pegà una ducha lenta per a relaxar-se i concienciar-se de l'hora que era, desdejunà, i ixqué en molt de temps per a previndre els possibles problemes que pogueren surgir-li.

Una volta en l'aulari a on s'anava a donar lloc la prova, va saludar a tots els seus amics de classe, que repassaven les seues carpetes de forma tan frenètica que Gloria dubtava que pogueren llegir alguna cosa. Ella estava tan nerviosa que no podia deixar de caminar al voltant de la zona on es faria l'evaluació. Es detingué uns instants i itentà inspirar i mantindre l'aire en els pulmons per a eliminar la tensió del seu cos, pero va ser impossible. Es sentà en un banc i es va contemplar les mans. Li tremolaven tant que pareixia una malalta de Pàrkinson. No va caure en la tentació de revisar els apunts, sempre pensava que els breus moments abans d'un examen no et permeten aprendre res que no saberes abans d'eixir de casa, per això es va sentir prou aliviada quan s'obriren les portes de l'aula i va prendre lloc esperant que el professor donara les pautes més bàsiques.

Entrà en la sala cinc minuts més tart que ella i uns segons després, ya es trobava en la tarima, dispost a parlar:

- Bon dia a tots i totes: l'examen queda suspés.

En aquell moment, tots els estudiants començaren a parlar entre sí, preses del dubte. El professor es va fer escoltar entre el parloteig de la multitut:

- Considere que els treballs aportats a lo llarc de tot el curs són un millor indicador del progrés dels alumnes que una evaluació puntual i esporàdica que queda alterada per factors eventuals.

I just quan la gent esclatava en "Aleluyes", Gloria va sentir el pitit d'un despertador. Es va incorporar en un dolor de coll d'haver estat tota la nit sobre l'escritori, i en unes fulles dels apunts apegades a la cara.

- Yuju - va dir Glòria, sarcàsticament.

El príncip

El príncip era una persona orgullosa i vanitosa en un país on es necessitava un rei just i bo. La seua vida en el palau era de lo més còmoda: tenia les millors sedes d'Orient, les llanes més exquisites d'ovella merina, les fruites més sucoses de països tropicals i lo últim en termes de marbre. El palau era tan gran, que molts dies els passava sense vore a cap membre de la seua família: curiosejant en la biblioteca entre llibres d'història, acudint a les lliçons d'esgrima i gojant de vesprades entre els jardins de palau.

Un mes abans de que el príncip complira els vint anys, el rei va requerir la seua presència per a determinar si el seu fill seria un bon governant el dia que ell faltara. El príncip va ignorar la petició de son pare, i va continuar en el seu habitual passeig vespertí, sense dignar-se a dir ni una sola paraula al criat que li estava trasmetent el mensage.

Al sendemà, quan el dia estava cloent, son pare va enviar a un Soldat Real per a repetir la seua petició, en instruccions precises per a portar al príncip fóra com fóra. El jove, admirant la posta de sol, va fer cas omís de les paraules del guerrer. Quan el Soldat Real va desenvainar l'espasa per a emportar-se al príncip a la força, el chic va traure la seua i, en un moviment tan ràpit i llauger com el vol d'un colibrí, li va seccionar la mà i li donà l'esquena indiferent mentres l'home rabiava de dolor.

L'últim dia, va ser el propi rei qui anà a buscar al seu fill per a explicar-li quin seria el seu regal aquell any. El príncip hauria d'aprendre a conviure en el seu Regne fora del palau a on s'havia criat tota la vida, per a conéixer de primera mà les necessitats dels més desfavorits i per a aprendre a ser humil i just.

El príncip es va riure de la proposta del rei. Va ser el propi governant qui el va deixar inconscient i el va deixar a la porta del palau.

A mijanit, el príncip va recuperar la consciència i es trobà en les altes muralles de granit que rodejaven la que sempre havia sigut la seua llar. Passaren només un instants quan comprovà que alguna ànima bonal'havia apartat del camí principal per a que no el chafaren les cavalleries. En eixe moment va aprendre lo que era L'ALTRUISME.

Tan pronte com va poder, començà a pegar colps a les portes de palau, sentint-se com si li arrancaren la seua vida. Cap guarda anà a comprovar qui estava armant tant de rebombori, perque sabien per experiència, que el rebombori només podia perjudicar a aquell que el provocava.

Mentres el príncip es sentia un desgraciat, li caigueren set lladres damunt que li feren besar el fanc. El príncip, angoixat, no parava de cridar que era fill del rei i que son pare els les faria pagar totes juntes. Els lladres, comprovant la roba i les joyes del jove, el despullaren i li furtaren tots els ornaments valuosos. En eixe moment va aprendre lo que era LA PRUDÈNCIA.

El príncip esclatà a plorar sense poder contindre's, quan un ancià tort i coix va asomar el cap de la seua chicoteta chabola i el va assistir, proporcionant-li una esgarrada manta, i fent-li passar a la seua diminuta llar. Quan el príncip li preguntà cóm podia viure en un espai tan reduit en la seua dòna i els seus néts, el vell va somriure i li va fer un espai per a tombar-se en terra. En eixe moment va aprendre lo que era L'HUMILTAT.

Als pocs dies, el príncip va demanar audiència en el rei per a tractar el tema de la seua tornada a palau, pero el rei, en vista de l'arrogància i egoisme que encara manifestava el seu fill, no li la va concedir.

El príncip medità molt bé sobre tot lo que li havia estat passant des de que havia sigut expulsat del palau, de manera que es va reunir en l'ancià i la seua família per a preguntar-li quines necessitats tenien. L'ancià, sense comprendre les seues paraules, el convidà a explicar-se. El príncip començà a contar la seua història, explicant que ell havia tingut tot lo que se li antoixara: coixins de plumó d'oca, carn de vedella, porc i pollastre i robes càlides per a l'hivern, mentres que ells tenien pedres per coixins, verdures espigolades i trossos de tela mal juntats per a passar els frets més rigorosos. Tal i com el seu relat anava dilatant-se en el temps, més veïns de la contornada anaven sentant-se prop d'ells per a escoltar el fantàstic relat.

Entre tots, confeccionaren una llista de peticions durant nou dies i nou nits, i solicitaren una audiència en el rei portant com a representants al príncip i a l'ancià. En aquella ocasió, el rei va vore que el seu fill havia entrat en contacte en el seu poble, havia simpatisat en ell i havia conegut les seues necessitats, i que era capaç de ser just, altruista i bo. El rei va estar molt atent durant l'audiència en la que parlà la major part del temps l'ancià, i va ser conscient de tots els problemes que tenia el seu regne i que ell no havia sigut capaç de vore. Avergonyit per la seua faena, el rei pronte abdicà en favor del seu fill, oferint-li al regne i a tota la seua població una abundància i justícia pròpia dels contes de fades.

Constança es va torcar la suor de la front en un sospir, va baixar la tapadora de l'excusat i es va sentar sobre ella. Aquell era un dels pocs moments en el que la seua intimitat podia cristalisar-se. Es podria dir, que era l'únic moment a lo llarc del dia en el que no es sentia espiada i agobiada per una mirada que l'estrenyia a cada instant.
Els últims mesos no feen més que minar la seua personalitat, i encara que era una persona forta, pacient i abnegada, la seua desesperació cada dia era més gran.
Acabava de discutir en Desideri. El que havia cregut l'home de la seua vida, cada dia complicava més i més les coses.
Tot havia passat per la seua bona voluntat. Constança sabia que el seu marit era un gran aficionat a la televisió, i ya que s'acostava el natalici de Desideri, pensà que seria una bona opció retirar aquell televisor que estava fet una antigalla per a canviar-lo per un atre en més polzades i de millor calitat.
La sorpresa havia sigut magnànima al vore el nou electrodomèstic. Contràriament a lo que havia imaginat Constança, Desideri es quedà sense paraules boniques. Començà a bramar, acusant-la de malgastadora i dient-li que no coneixia el valor real dels diners. Ella, turbada, va pensar que si per lo manco ell li deixara anar a treballar, no tindrien necessitat de tindre una contabilitat tan estreta.
Pero això no entrava en els plans del seu marit. Desideri l'agarrà per els muscles i se va enfrontar a ella. Constança baixava el cap, avergonyida per la situació i més blanca que el paper. Mentrestant, Desideri soltava tot tipo d'impoperis i li obligava a contemplar la seua cara enrogida i palpitant.
Constança mirava la seua image en l'espill del servici. No comprenia la reacció de l'home, i esperava que només haguera sigut un mal moment. Va notar com dos llàgrimes silencioses rodaven per les seues galtes blanques, i esperà que tot tornara a ser com abans.

M’agraden els teus ulls, no et calles, gàbia de paraules, que estesa, que extensa, que perduda I bella dolçor. Cremor desassossegada, immersa en la por. Por a tot i a tots, en llibertat prohibida, cohibida, ansiada i rebujada pels pels. Càntics de mort en vida salvada, ¡pròlec de lletanies!Odi insidiós, incomprés i pesat que s’apodera sense trellat, ni cap, ni peus, ni cor, ni ulls. D’ànima rústica, ininteligible i indomada. Tan distinta i inconcordada, d’extrapolació educacional. De férrea força immedida que em combat, bloqueja i fa esclatar.

Quin somriure perenne que vullguera que em prestares, i presentares en un abraç o carícia, plau, aborrona i inicia. Frases inconexes que faig, desfaig i refaig que son incitades d’un lloc enorme en tan reduït pensament. Dir que ame l’amor i vullc el voler, bregant per la pau, rient l’alegria en un baf aclaridor d’idees. Fes-me respirar, torna’m a l’instint natural, al mare, a l’arraïl dels quals per a extirpar-los i desbrossar el camp, el cap i deixar els gojos florint. Dona’m pau, imprescindibilitat, fes-me sentir part d’un trencaclosques. Dona’m sentit, conexió, ¡dona’m dependència, complementació!

Porte dins el voler...

Porte tant dins el voler
que em crema les entranyes
que em deixa incandescent
en les hores més estranyes.

Lamente tant la distància
malaïxc tant el dolor
que em torna plena
de follia i ignorància.

Que em dona molta pena
tindre que estar sense tu
empresonar les ganes
i lo que em fa estar serena.

¡Vullc estar al teu costat!
¡Tindre els teus cabells de sol!
les teues mans en revol
i els ulls de curiositat.

Oldre el teu alé de dumenge
em tesa, em posa enlerta
puix si per mi fora,
d'amor vixc i no menge.

Pero crec que no és.
O crec que no pot ser,
lo que vullguera de tu,
lo que podria en un bes
lo que em donaria a fer
si em vullgueres més...

La maquina

Van arribar els tres al lloc on es trobaven els servicis. Minerva tenia set més que ganes de desaigüar, aixina que es va quedar rondant per allí. Es va recolzar en el pilar com tantes vegades ho havia fet quan anava en Ausias. Ya fea tant de temps que no sabia res d'ell...semanes i semanes sense notícies, pero el cas es que ya ni li importava com estiguera, si li anava mal o si li anava be, si estava en Valéncia o en Vilaverda, o la companyia que portara. Pareixia que havia desaparegut completament de la seua vida, com si ya no existira.

Es va dirigir a la màquina expendedora que hi havia prop d'allí. Pensava que hi hauria aigua, o algun paquet de a saber que, pero quina va ser la seua sorpresa quan va vore que lo que n'hi havia eren tirites, condons, tampons, i material sanitari o higiènic en general. Es va retirar un poc i es quedà mirant la màquina des del pilar de sempre.

Va ser quan el va vore arribar. Ausias la va saludar i, en un somriure es va dirigir a la màquina expendedora. Va marcar el 26 en el teclat numeric i va traure algo que amagà baix la camisa. No volia que Minerva ho vera. Pero se veu que tenia pressa. La va tornar a saludar de la mateixa manera i se'n anà tranquilament. Ella es va acostar a la màquina novament, i va vore: 26: condons marca durex extra segurs. Es quedà bocabadada en la cara pegada al cristal molt de temps.

Els seus amics van eixir del lavabo, i ella, girant-se, va dir:
- ¿Moguem?
- Si, tan pronte com recobres el color de cara.

No se

No se com ser lo que volen de mi,
no se com sentir lo que s’esperen.
No veig la llum des d’este infinit
Que em consumix i m’aspira ferm.

No puc cridar des del desterro íntim,
no puc morir si la vida esclata.
No puc canviar en mi un sol ínfim
aspecte derrotiste, i m’espanta

el fet de no ser yo, la somiadora
la que afronta la realitat ben crua,
sino l’atra, trista i fundadora
del curtiment i l'impaciència nua.

I voldria poder no ser aixina
i mostrar una cara alegre encara
que m’estiga desfent, com una nina
que en el temps que per ningú es para

ha trencat tant, de jugar en ella
de contrafer-la i avorrir-la molt
de ferir-la en tants jocs i fer-la vella
i de fer-li durant massa temps la col.

Voldria que ningú s’enfadara
ni que clavara una mirada d’odi
per com soc i no vullc ser sempre i ara.

I voldria canviar-me per atres
I voldria no ser aixina.
I voldria no ser tan penosa
quan la nit es faça dia
I quan el desert siga brossa.