Ya ho havien provat absolutament tot. Quimioteràpia, radioteràpia, tractament biològic, medicaments, cirugia…inclòs havia arribat a anar a Washington per a provar un nou tipo d’implant que teòricament frenaria el creiximent del seu càncer.
Pero tot era impossible, el càncer no parava d’augmentar, i les seues possibilitats de vida de disminuir. El seu marit, un conegut empresari Itàlia, no fea més que gastar i gastar diners, invertint en tractaments per a tornar-li l’alegria a la que havia sigut la dona de la seua vida, pero de res servien els esforços econòmics i personals que el senyor Ruggierelli enfatisava.
Vist que ya no podia fer més esforços per la vida que se li escapava, la bona senyora va decidir instalar-se en el seu Palermo natal, tornar a la casa on va nàixer i esperar que arribara el seu dia de cara a la mar, al costat de l’estret de Messina.
I aixina ho van fer. El senyor Ruggierelli es trobava desubicat i torbat per la decisió de rendició que havia adquirit Chiara, pero la respectava perque confiava en el seu bon criteri, era un secret a veus que les millors compres que havia fet l’empresari eren les que li havia recomanat la seua dona, i sempre confiava en el seu bon juí per a tot.
Es quedaren allí, rebent visites constants en la porchada que donava a la plaja, sense morfina, sense cannabis, sense res que inhibira el seu dolor, el patiment que la corroïa i la cremava per dins en una ablamor en la que descobria el plaer de vore passar tota la seua vida pels seus ulls cada vegada que eixe familiar despenjat o eixa amiga que no vea des de fea deu anys anava a visitar-la.
Un dia, Chiara va rebre una visita que no hauria esperat mai. La seua germana va chafar els escalons de la seua porchada per a demanar-li perdó per les rencilles del passat. Havia estat celosa de Chiara massa temps, i ara és quan trobava la millor ocasió per a sincerar-se. Ella, sense pensar-se-ho, la va disculpar en un llauger moviment de mà i un lleu somriure als llavis. Pero va fer una pregunta que torbà a sa germana:
- ¿Per qué has vingut en la mare?
- ¿La mare? Chiara, la mare va morir fa cinc anys, ¿no ho recordes?
- Clar que ho recorde. Pare, t’he dit centenars de voltes que no m’agrada que fumes.
- ¿Estas be? – va dir el senyor Ruggierelli tocant el front de la seua dona en els llavis. – Chiara, ¡ton pare va desaparéixer entre les ones abans de que feres la majoria d’edat!
- Estic be, estic be, soles un poquet més cansada de lo normal. Senteu-vos tots en la porchada. Pare, mare, en quan haja recuperat l’alé, me’n vaig en vosatros, que tenim molt que parlar.
Chiara va tancar els ulls dolçament, en una placidea que irradiava als seus dos acompanyants corpòreus. Es va recolzar sobre la part de darrere de l’hamaca, i en un sospir, tal i com havia arribat a aquella casa fea cinquantacinc anys, se’n va anar.
