Estava fent contes com un descosit. Els números ballaven en les seues mans d'una manera que no havia vist mai en els seus setanta tres anys. Dividia, sumava, restava i tornava a dividir. Cansat de jugar en papers inexpressius es va dirigir cap a la Caixa Rural a vore si li aclarien quants diners li anava a donar el turiste alemà pel seu camp, i a vore si allí li podien explicar que volia fer en aquell camp que ya casi no podia controlar.
Apartant la persiana, i en un fort colp de porta, va eixir de la casa deixant allí a la seua dona Sara. Ella, sorpresa per l'inesperada eixida del seu marit, va mirar cap a la porta i, torcent el gest, va tornar la seua mirada a l'interessant llomello torrat que estava preparant.
Jaume no parava de pensar en quin podria ser el motiu de que el senyor Unrein s'interessara per la seua chicoteta parcela de terra. Potser volia convertir el terreny cultivable en edificable, per a fer-se un chaletet enmig de la naturalea, pero no ho considerava massa convenient pel relatiu aïllament d'un núcleu urbà.
Ya ataüllava la font que fea de rotonda en la plaça de l'església. Ara soles tenia que recórrer un parell de carrers per a parar prop de Gallipatos. Podria dir-se que Gallipatos era una espècie d'àgora, un punt de trobada que quedava respalat pel conjunt d'un amfiteatre i la piscina municipal. El motiu d'englobar-les baix el mateix nom residia en el passat d'aquell lloc. Encara recordava Jaume alguns trossos de la seua infantea en els que Gallipatos era un parage entollat i fangós on anaven a jugar tots els chiquets de la seua quinta en els fardachets. Eren uns animals tan peculiars que es solia comentar per la contornada que soles pervivien en Casinos, i per això era famosa aquella zona del poble.
La Caixa Rural no estava molt llunt d'allí, soles a un gir de cantó, aixina que es va dirigir cap a la porta i sospirant breument, en cara pesarosa, Jaume va mirar el reu rellonge i es va torcar la suor del front en el dors de la mà. Poc a poc, va empuixar la porta i passà dins del banc. Mija hora més tart, va eixir per la mateixa porta en un semblant molt diferent al que portava a l'entrar: ara ya havia aclarit tots els seus dubtes i va dibuixar sobre els seus llavis el somriure inconfundible que anunciava que pronte voria a les seues netes.
