No se com ser lo que volen de mi,
no se com sentir lo que s’esperen.
No veig la llum des d’este infinit
Que em consumix i m’aspira ferm.
No puc cridar des del desterro íntim,
no puc morir si la vida esclata.
No puc canviar en mi un sol ínfim
aspecte derrotiste, i m’espanta
el fet de no ser yo, la somiadora
la que afronta la realitat ben crua,
sino l’atra, trista i fundadora
del curtiment i l'impaciència nua.
I voldria poder no ser aixina
i mostrar una cara alegre encara
que m’estiga desfent, com una nina
que en el temps que per ningú es para
ha trencat tant, de jugar en ella
de contrafer-la i avorrir-la molt
de ferir-la en tants jocs i fer-la vella
i de fer-li durant massa temps la col.
Voldria que ningú s’enfadara
ni que clavara una mirada d’odi
per com soc i no vullc ser sempre i ara.
I voldria canviar-me per atres
I voldria no ser aixina.
I voldria no ser tan penosa
quan la nit es faça dia
I quan el desert siga brossa.
