La Donzella Blava

Benvinguts

Relats en Normes d'El Puig: Contes i poemes escrits en llengua valenciana que tracten tot tipo de temàtiques.

Chiara Ruggierelli



Ya ho havien provat absolutament tot. Quimioteràpia, radioteràpia, tractament biològic, medicaments, cirugia…inclòs havia arribat a anar a Washington per a provar un nou tipo d’implant que teòricament frenaria el creiximent del seu càncer.

Pero tot era impossible, el càncer no parava d’augmentar, i les seues possibilitats de vida de disminuir. El seu marit, un conegut empresari Itàlia, no fea més que gastar i gastar diners, invertint en tractaments per a tornar-li l’alegria a la que havia sigut la dona de la seua vida, pero de res servien els esforços econòmics i personals que el senyor Ruggierelli enfatisava.

Vist que ya no podia fer més esforços per la vida que se li escapava, la bona senyora va decidir instalar-se en el seu Palermo natal, tornar a la casa on va nàixer i esperar que arribara el seu dia de cara a la mar, al costat de l’estret de Messina.

I aixina ho van fer. El senyor Ruggierelli es trobava desubicat i torbat per la decisió de rendició que havia adquirit Chiara, pero la respectava perque confiava en el seu bon criteri, era un secret a veus que les millors compres que havia fet l’empresari eren les que li havia recomanat la seua dona, i sempre confiava en el seu bon juí per a tot.

Es quedaren allí, rebent visites constants en la porchada que donava a la plaja, sense morfina, sense cannabis, sense res que inhibira el seu dolor, el patiment que la corroïa i la cremava per dins en una ablamor en la que descobria el plaer de vore passar tota la seua vida pels seus ulls cada vegada que eixe familiar despenjat o eixa amiga que no vea des de fea deu anys anava a visitar-la.

Un dia, Chiara va rebre una visita que no hauria esperat mai. La seua germana va chafar els escalons de la seua porchada per a demanar-li perdó per les rencilles del passat. Havia estat celosa de Chiara massa temps, i ara és quan trobava la millor ocasió per a sincerar-se. Ella, sense pensar-se-ho, la va disculpar en un llauger moviment de mà i un lleu somriure als llavis. Pero va fer una pregunta que torbà a sa germana:

- ¿Per qué has vingut en la mare?

- ¿La mare? Chiara, la mare va morir fa cinc anys, ¿no ho recordes?

- Clar que ho recorde. Pare, t’he dit centenars de voltes que no m’agrada que fumes.

- ¿Estas be? – va dir el senyor Ruggierelli tocant el front de la seua dona en els llavis. – Chiara, ¡ton pare va desaparéixer entre les ones abans de que feres la majoria d’edat!

- Estic be, estic be, soles un poquet més cansada de lo normal. Senteu-vos tots en la porchada. Pare, mare, en quan haja recuperat l’alé, me’n vaig en vosatros, que tenim molt que parlar.

Chiara va tancar els ulls dolçament, en una placidea que irradiava als seus dos acompanyants corpòreus. Es va recolzar sobre la part de darrere de l’hamaca, i en un sospir, tal i com havia arribat a aquella casa fea cinquantacinc anys, se’n va anar.

El corralet roig (VI)



Es va apropar a l’L4 i obriguent el maleter, va traure la botella d’aigua fresca. Mentres l’empinava en una mà i la seua respiració cansada es va assossegar, va sentir unes veuetes que s’apropaven des del ribaç cap a on ell estava:

- ¡Te dic yo que puc agarrar les formigues, collins! – dir una.

- I yo te dic que no m’ho crec, perque tu no pots fer res que no haja fet yo abans. – va dir l’atra.

- ¿Que no?¿que no? Puix ara voràs si puc o no – va contestar la primera airada.

Sara les observava divertida, entenent com aquelles eren coses de chiquetes que soles el temps podia solucionar, i sabia que en pas del temps ocultarien la màgia del contacte en la terra en lo més fondo de la seua anima, i l’integrarien tant en la seua vida, que l’assumirien i vorien com una cosa normal, i perdrien eixa capacitat de sorpresa i estima tan especial.

Miquel va deixar l’aigua en el lloc d’a on l’havia agarrat, i es va sentar uns instants sobre el maleter, recolzant-se lleument i mirant la terra en la que jugava en els peus. Es va ajocar i apropar ad ella i la va acariciar. En sentir com es colava entre els seus dits va recobrar el sentit de les chicotetes coses i va recordar que havia d’aprendre a sentir més i pensar un poc menys, que els problemes venen per a ser solucionats en el cap, pero que a vegades el cor els sabia tractar millor.

Va somriure llaugerament i al alçar el cap observant a les seues filles. Estaven agenollades en terra en el cap molt prop de les mans, escrutant en deteniment algo que tenien entre elles.

- ¿Que feu, reines? – s’interessà Miquel.

- Puix ací es...¡eh!¡mira!¡ya tinc la formiga en la mà! – va dir la més chicoteta – pero...¡ay! pare...no es meneja...

Miquel la va mirar als ulls i va riure breument. Pausadament, els va dir a les dos:

- Vinga, chiquetes, mireu a vore en que podeu ajudar a la vostra yaya.