El corralet roig (VI)

Es va apropar a l’L4 i obriguent el maleter, va traure la botella d’aigua fresca. Mentres l’empinava en una mà i la seua respiració cansada es va assossegar, va sentir unes veuetes que s’apropaven des del ribaç cap a on ell estava:

- ¡Te dic yo que puc agarrar les formigues, collins! – dir una.

- I yo te dic que no m’ho crec, perque tu no pots fer res que no haja fet yo abans. – va dir l’atra.

- ¿Que no?¿que no? Puix ara voràs si puc o no – va contestar la primera airada.

Sara les observava divertida, entenent com aquelles eren coses de chiquetes que soles el temps podia solucionar, i sabia que en pas del temps ocultarien la màgia del contacte en la terra en lo més fondo de la seua anima, i l’integrarien tant en la seua vida, que l’assumirien i vorien com una cosa normal, i perdrien eixa capacitat de sorpresa i estima tan especial.

Miquel va deixar l’aigua en el lloc d’a on l’havia agarrat, i es va sentar uns instants sobre el maleter, recolzant-se lleument i mirant la terra en la que jugava en els peus. Es va ajocar i apropar ad ella i la va acariciar. En sentir com es colava entre els seus dits va recobrar el sentit de les chicotetes coses i va recordar que havia d’aprendre a sentir més i pensar un poc menys, que els problemes venen per a ser solucionats en el cap, pero que a vegades el cor els sabia tractar millor.

Va somriure llaugerament i al alçar el cap observant a les seues filles. Estaven agenollades en terra en el cap molt prop de les mans, escrutant en deteniment algo que tenien entre elles.

- ¿Que feu, reines? – s’interessà Miquel.

- Puix ací es...¡eh!¡mira!¡ya tinc la formiga en la mà! – va dir la més chicoteta – pero...¡ay! pare...no es meneja...

Miquel la va mirar als ulls i va riure breument. Pausadament, els va dir a les dos:

- Vinga, chiquetes, mireu a vore en que podeu ajudar a la vostra yaya.