M’agraden els teus ulls, no et calles, gàbia de paraules, que estesa, que extensa, que perduda I bella dolçor. Cremor desassossegada, immersa en la por. Por a tot i a tots, en llibertat prohibida, cohibida, ansiada i rebujada pels pels. Càntics de mort en vida salvada, ¡pròlec de lletanies!Odi insidiós, incomprés i pesat que s’apodera sense trellat, ni cap, ni peus, ni cor, ni ulls. D’ànima rústica, ininteligible i indomada. Tan distinta i inconcordada, d’extrapolació educacional. De férrea força immedida que em combat, bloqueja i fa esclatar.
Quin somriure perenne que vullguera que em prestares, i presentares en un abraç o carícia, plau, aborrona i inicia. Frases inconexes que faig, desfaig i refaig que son incitades d’un lloc enorme en tan reduït pensament. Dir que ame l’amor i vullc el voler, bregant per la pau, rient l’alegria en un baf aclaridor d’idees. Fes-me respirar, torna’m a l’instint natural, al mare, a l’arraïl dels quals per a extirpar-los i desbrossar el camp, el cap i deixar els gojos florint. Dona’m pau, imprescindibilitat, fes-me sentir part d’un trencaclosques. Dona’m sentit, conexió, ¡dona’m dependència, complementació!
