Es va despertar sense recordar ben be com havia aplegat fins al seu llit. Sabia que tenia que alçar-se per a enfrontar d'una vegada per totes la gran cantitat de faena que tenia pendent i que havia estant intentant evadir entre festes. Va obrir els ulls enmaganyats, i, espereant-se, va badallar lenta i pausadament. Intentà fer memòria de la nit anterior, pero soles va conseguir recordar retalls de res, una enllumenació homogénea, uns plats i gots de plàstic, una olor que evocava a l'antigor, unes copes de cava desmontables...mai havia tengut una Nit de Nadal tan estrambòtica, tan...pobra.
Es va passar la mà dreta pel front calent, i després, en les dos mans, es va refregar els ulls. Optà per quedar-se allí a on estava, gitada entre els llançols, i en aquell moment de meditació, va oure un chirrit apatronat i desconegut que es repetia de forma idèntica a l'atra part de la paret, en el replanell de l'escala.
Es va alçar mentres recordava que tenia que anar al banc. Mirà el rellonge...i ya eren les dotze i mija passades, aixina que es va vestir ràpit, prenent lo primer que va vore sobre la cadira, anà a la cuina a prendre un got de llet, agarrà les claus i la llibreta del banc i va cridar l'ascensor. Obrigué la porta en quan va aplegar al seu nivell, tancà la porta en força i va prémer el boto de la planta baixa. Les portes internes ni s'immutaren, aixina q va repetir l'operació, i al separar el dit, va obtindre el resultat desijat, començà el traqueteig i el soroll que havia sentit quan encara seguia en el llit:
-Oh, malaït ascensor, para de fer sorolls estranys, q m'assustes...
Un chasquit va sonar just per dalt del trespol de la caixa en que estava sostinguda sobre el buit; un chasquit que va fer acabar el chirrit per a sempre, deixant caure l'ortoedre sobre el no res...
El sendema
Si...
¡Si saberes com tinc el cor
de cansat, de ras i de fart
de sem i d'amarc de l'amor
raspat en les hores d'espart…!
¡Si conegueres el dolor
de ser i no al mateix temps
de perdre tot el meu valor
i per haver volgut ser mes…!
¡I si tu entengueres el cos
lo ple que el tinc d'este pesar
si veres que en el tancat mar
no puc ofegar el meu dol!
¡Si trobares la meua veu
que alvança desquiciada
per a postrar-se als teus peus
i descansar renovada…!
¡Si sentires com ara sent
que em recorre la sanc
per les venes, i en cada prec
les penes embruten com fanc…!
¡I si pogueres entendre
com l'esperança se me'n va
ben agarrada de la mà
tota vestida de negre…!
¡Si compartires estos ulls
que de despedida ploren
per no vore eixos cabells rulls
que s’escapen perque volen...!
¡Si escoltares en un sospir
la veritat atrapada
nugada, eterna i ancorada
lloable mestra en el patir…!
¡Si desig desperta en el pit
entorpint la respiració
com enmig de cada nit
que va ensomiant una ilusió…!
¡Si els passos em dugueren
certera, sobre vast camí
pero que en prontitut d'ací
arrancar-me el mal pogueren…!
¡I si em deixares vore el cel
tancat sobre el teu bell mirar
tacant tant, quet, pausat i clar
trencant el calor en el gel…!
¡Si descobrires les raons,
els problemes descolorits
les cadenes que guarde als racons
i les tristes cançons de crits…!
Si ho saberes, entendries
els perqués d’este remolí
que m’empresona en uns dies
que pareix que no tinguen fi.
Uns dies que no supere
i que no separe de mi
unes hores sense matí
en les que fluixa, espere.
I desespere; perque ací
encorbada respire
encordada per mes de mil
mals, que fràgil m’atosiguen.
I la crua guerra interna,
que va de batalla a combat
caprichosa, ella no merma
puix ya pareix mes que eterna
mossegant la meua voluntat.
En els anals
En els anals d’aspra tristea
que rasga les portes del cor
la pell seca soles m’aplega
per a esclatar perduda en plor.
I perdona’m la insensatea,
la guerra que enllesta el dolor
les presses, preses d’incertea
i la ignorancia de l’amor.
Perdona’m per no ser ningú,
per anar cega en esta vida,
per no poder lluitar per tu
i per obrir-te una ferida
que no mereixes tu sino yo
per estupida i malaïda,
i ara es quan m’envaix la por
enmig de l’anima partida.
I crec que el meu anim tort mor
soterrat entre despulles,
desijant tindre color
entre confieres fulles
teues que brillen baix el sol.
Una oportunitat prestada.
Un breu permis nou per al vol,
pesada, caiguda, acabada.
Disculpa’m si no es prou
el temps que nos separa
pero la veritat em cou
com si de foc es tractara:
m’avergonyixc d’este sentir
pero no puc escapar d’ell
i soles volia dir
que el meu pecat es voler
mes de lo que em toca en el viure
mes de lo que es deu de fer
en cada glatir.
Per a Espanya
Podreu obligar-nos a oblidar
i alçar entre nosatros forts murs
nos fareu passar temps obscurs
nos voleu -obstinats- doblegar
i a una dictadura externa,
injusta, pesada i infecta,
impròpia i imperfecta,
que veem casi eterna
nos voleu condenar:
pero per sobirania,
¡l'hem de derribar!
Podreu despersonalisar-nos
tapar el nostre passat
pero lo que no podreu llevar-nos
ni molt menys negar-nos
es la nostra veritat,
i destí propi com a poble
que es deu a la realitat,
i com a conjunt noble
a esta justa llibertat.
Podreu obligar-nos a callar
que nos furtareu nostres Furs
tan preciosos, bells i purs
que no es pogueren comparar.
Pero nostra voluntat ferma
es la força predilecta
de joventut desperta
que activa, ya no merma
en la que junts, hem de lluitar
colze a colze, braç a braç.
Podreu despersonalisar-nos
tapar el nostre passat
pero lo que no podreu llevar-nos
ni molt menys negar-nos
es la nostra veritat,
i destí propi com a poble
que es deu a la realitat,
i com a conjunt noble
a esta justa llibertat.
Podreu controlar-nos com a presos.
Podreu maquillar informació.
Pero no podreu negar-nos
que Valéncia es Nació.
Pere i Jaume
Pere estava abocat a una vida més evolucionada, ara ya no creya en els contes de fades o en les nits enllumenades pel cel quallat d'estreles que el contemplaven. Ara ell decidia a on anava ell i tota la seua colla, era l'emblema i l'ídol de tots els seus amics, i el tio a qui tots confiaven els seus secrets i pesars, puix ell tenia la clau de totes les portes, i no n'hi havia res que no poguera solucionar.
Més d'una volta s'havia guanyat el respecte per saber escoltar, per poder fer de "celestina" i reconciliador entre les numeroses discussions entre Gloria i Pau, que tenien unes personalitats casi incompatibles, i soles eren compensables per l'exclusiva fogositat de les reconciliacions, que la parella abordava de forma tan continua. Els dos tenien les seues discrepàncies en la relació, pero era conegut per tots el respecte i l'amor que sentien mútuament, i per eixe motiu continuaven cultivant la seua relació i refinant-la.
En el temps, i quan alcançà la majoria d'edat, el chicon va heredar de son pare un coche que va "maquejar" i va arreglar al seu gust, afegint un aleró i canviant les llantes. El seu coche era més que un fill per ad ell, cada dissabte, sense excepció, li fea una revisió completa i observava que res fora imperfecte per al seu mijà de transport, el llavava, l'encerava i netejava cada raconet de la seua superfície, tant externa com interna, i no acceptava bromes al respecte de la seua devoció per l'aparell.
Pere també rebia respecte per atres qüestions ocultes a la opinió publica, també li fea favors a Jaume, i actuava per ad ell com a gamell, proporcionant-li les vegades el hachís que necessitava per a dur avant el seu vici secret. Poc a poc el seu afany anava creixent desmesuradament, i li demanava a Pere cada dia encomanes més complicades que ya escapaven al seu poder de chicotet abastidor. Les paraules com farlopa i cavall començaren a estar més a sovint en el vocabulari de Jaume, i aplegat este punt, Pere es negà a seguir en aquella activitat que notava q se li escapava de les mans. D'esta forma, Jaume, enfurismat, dominat pels efectes de les drogues que el tenien poses, va retar a Pere a una carrera de coches, que havia constituït la nova forma de duel a l'estil americà. Pere va pensar que Jaume havia vist massa películes americanes com "the fast and the furious (a tot gas)" i no concebia un acontenyiment d'eixes magnituts emplaçat en la Nació Valenciana, pero pel fet a l'image que ell tinguera cara als demés li preocupava més que l'acte que devia sacrificar per a conservar-la, impoluta i preeminent sobre els demés, en carisma de lliderage i en el valor per a fer qualsevol cosa que aumentara la fama sense pensar en les conseqüències.
El duel del sigle XXI prendria lloc en les afores de la vila en que habitaven els dos, en la carretera que era coneguda comunment com la llonganiça per lo rectilínea i inquebrantable que havia segut feta. I no hauria dubte de quan en que arrancarien motors, les dotze de la nit, l'hora de les bruixes, l'hora de la màgia, l'hora del misteri.
Pere mamprengué el camí cap a la carretera que unia Vilaverda en la població més principal de la regió, i va recordar mentres alvançava cap a la llínia d'eixida, les voltes que havia recorregut eixa mateixa carretera, quan enllaçava en el camp que llaurava son difunt yayo, i que per eixa época estava cobert d'argilagues i d'herbes no procedents, o les voltes que, diàriament havia d'anar a classe, recorrent quilómetros i quilómetros a primeres hores del matí per a poder acodir en puntualitat, o les vegades que buit per la tristea del personage que havia segut anteriorment, havia caminat per la vora de l'asfalt fugint de la traginor de la localitat, buscant la calma del camp. Tocà la llínia d'eixida en les rodes davanteres, meditant sobre la volta que havia pegat la seua vida fins ad aquell moment. Faltaven 10 minuts, i pronte estaria chafant l'accelerador. En eixe moment, el temps va paréixer detindre's en un segon meditatiu, i es donà conte que no tenia la vida que desijava, i que s'havia cansat d'aparentar, que ya no tenia més que vendre, i que no podria passar-se la vida sancera fingint algo que no sentia. Pere va moure l'embragament en decisió, mirà cap arrere i va calcular un àngul que li tornava de volta a casa. No ho faria. Va pensar que la fama no val per a res si no se fruïx d'ella. Va preferir que li feren fora del grup abans que arriscar la seua vida o la de Jaume per una bajocada com eixa. Ell va antepondre la moral al prestigi.
Si creue el pont
La meua vida està en un nou canvi,
els cels nuvolats s'obrin en un clar,
el meu nort ya s'ha convertit en sur,
i se que ara puc alvançar;
s'acabaren ignoràncies, deliri,
vaig a esta porta vella tancar
i a eixir del meu racó obscur.
Si creue el pont en solitari
no me seguixques, fes-me cas
abandona el meu pas precari,
no camines al meu costat.
I en saliva tindria gran estalvi,
ya podria deixar de batallar
en arguments inconsistents i absurts.
I lo últim que vaig a demanar
es desconfiança, no em poseu ciris,
i que si vullc passar a l'atra part
m'impediu alcançar eixe futur.
Si creue el pont en solitari
no me seguixques, fes-me cas
abandona el meu pas precari,
no camines al meu costat.