En els anals

En els anals d’aspra tristea

que rasga les portes del cor

la pell seca soles m’aplega

per a esclatar perduda en plor.

I perdona’m la insensatea,

la guerra que enllesta el dolor

les presses, preses d’incertea

i la ignorancia de l’amor.

Perdona’m per no ser ningú,

per anar cega en esta vida,

per no poder lluitar per tu

i per obrir-te una ferida

que no mereixes tu sino yo

per estupida i malaïda,

i ara es quan m’envaix la por

enmig de l’anima partida.

I crec que el meu anim tort mor

soterrat entre despulles,

desijant tindre color

entre confieres fulles

teues que brillen baix el sol.

Una oportunitat prestada.

Un breu permis nou per al vol,

pesada, caiguda, acabada.

Disculpa’m si no es prou

el temps que nos separa

pero la veritat em cou

com si de foc es tractara:

m’avergonyixc d’este sentir

pero no puc escapar d’ell

i soles volia dir

que el meu pecat es voler

mes de lo que em toca en el viure

mes de lo que es deu de fer

en cada glatir.