Si...

¡Si saberes com tinc el cor

de cansat, de ras i de fart

de sem i d'amarc de l'amor

raspat en les hores d'espart…!

¡Si conegueres el dolor

de ser i no al mateix temps

de perdre tot el meu valor

i per haver volgut ser mes…!

¡I si tu entengueres el cos

lo ple que el tinc d'este pesar

si veres que en el tancat mar

no puc ofegar el meu dol!

¡Si trobares la meua veu

que alvança desquiciada

per a postrar-se als teus peus

i descansar renovada…!

¡Si sentires com ara sent

que em recorre la sanc

per les venes, i en cada prec

les penes embruten com fanc…!

¡I si pogueres entendre

com l'esperança se me'n va

ben agarrada de la mà

tota vestida de negre…!

¡Si compartires estos ulls

que de despedida ploren

per no vore eixos cabells rulls

que s’escapen perque volen...!

¡Si escoltares en un sospir

la veritat atrapada

nugada, eterna i ancorada

lloable mestra en el patir…!

¡Si desig desperta en el pit

entorpint la respiració

com enmig de cada nit

que va ensomiant una ilusió…!

¡Si els passos em dugueren

certera, sobre vast camí

pero que en prontitut d'ací

arrancar-me el mal pogueren…!

¡I si em deixares vore el cel

tancat sobre el teu bell mirar

tacant tant, quet, pausat i clar

trencant el calor en el gel…!

¡Si descobrires les raons,

els problemes descolorits

les cadenes que guarde als racons

i les tristes cançons de crits…!

Si ho saberes, entendries

els perqués d’este remolí

que m’empresona en uns dies

que pareix que no tinguen fi.

Uns dies que no supere

i que no separe de mi

unes hores sense matí

en les que fluixa, espere.

I desespere; perque ací

encorbada respire

encordada per mes de mil

mals, que fràgil m’atosiguen.

I la crua guerra interna,

que va de batalla a combat

caprichosa, ella no merma

puix ya pareix mes que eterna

mossegant la meua voluntat.