El sendema

Es va despertar sense recordar ben be com havia aplegat fins al seu llit. Sabia que tenia que alçar-se per a enfrontar d'una vegada per totes la gran cantitat de faena que tenia pendent i que havia estant intentant evadir entre festes. Va obrir els ulls enmaganyats, i, espereant-se, va badallar lenta i pausadament. Intentà fer memòria de la nit anterior, pero soles va conseguir recordar retalls de res, una enllumenació homogénea, uns plats i gots de plàstic, una olor que evocava a l'antigor, unes copes de cava desmontables...mai havia tengut una Nit de Nadal tan estrambòtica, tan...pobra.

Es va passar la mà dreta pel front calent, i després, en les dos mans, es va refregar els ulls. Optà per quedar-se allí a on estava, gitada entre els llançols, i en aquell moment de meditació, va oure un chirrit apatronat i desconegut que es repetia de forma idèntica a l'atra part de la paret, en el replanell de l'escala.

Es va alçar mentres recordava que tenia que anar al banc. Mirà el rellonge...i ya eren les dotze i mija passades, aixina que es va vestir ràpit, prenent lo primer que va vore sobre la cadira, anà a la cuina a prendre un got de llet, agarrà les claus i la llibreta del banc i va cridar l'ascensor. Obrigué la porta en quan va aplegar al seu nivell, tancà la porta en força i va prémer el boto de la planta baixa. Les portes internes ni s'immutaren, aixina q va repetir l'operació, i al separar el dit, va obtindre el resultat desijat, començà el traqueteig i el soroll que havia sentit quan encara seguia en el llit:

-Oh, malaït ascensor, para de fer sorolls estranys, q m'assustes...

Un chasquit va sonar just per dalt del trespol de la caixa en que estava sostinguda sobre el buit; un chasquit que va fer acabar el chirrit per a sempre, deixant caure l'ortoedre sobre el no res...