Constança es va torcar la suor de la front en un sospir, va baixar la tapadora de l'excusat i es va sentar sobre ella. Aquell era un dels pocs moments en el que la seua intimitat podia cristalisar-se. Es podria dir, que era l'únic moment a lo llarc del dia en el que no es sentia espiada i agobiada per una mirada que l'estrenyia a cada instant.
Els últims mesos no feen més que minar la seua personalitat, i encara que era una persona forta, pacient i abnegada, la seua desesperació cada dia era més gran.
Acabava de discutir en Desideri. El que havia cregut l'home de la seua vida, cada dia complicava més i més les coses.
Tot havia passat per la seua bona voluntat. Constança sabia que el seu marit era un gran aficionat a la televisió, i ya que s'acostava el natalici de Desideri, pensà que seria una bona opció retirar aquell televisor que estava fet una antigalla per a canviar-lo per un atre en més polzades i de millor calitat.
La sorpresa havia sigut magnànima al vore el nou electrodomèstic. Contràriament a lo que havia imaginat Constança, Desideri es quedà sense paraules boniques. Començà a bramar, acusant-la de malgastadora i dient-li que no coneixia el valor real dels diners. Ella, turbada, va pensar que si per lo manco ell li deixara anar a treballar, no tindrien necessitat de tindre una contabilitat tan estreta.
Pero això no entrava en els plans del seu marit. Desideri l'agarrà per els muscles i se va enfrontar a ella. Constança baixava el cap, avergonyida per la situació i més blanca que el paper. Mentrestant, Desideri soltava tot tipo d'impoperis i li obligava a contemplar la seua cara enrogida i palpitant.
Constança mirava la seua image en l'espill del servici. No comprenia la reacció de l'home, i esperava que només haguera sigut un mal moment. Va notar com dos llàgrimes silencioses rodaven per les seues galtes blanques, i esperà que tot tornara a ser com abans.
