Pere i Jaume

Pere estava abocat a una vida més evolucionada, ara ya no creya en els contes de fades o en les nits enllumenades pel cel quallat d'estreles que el contemplaven. Ara ell decidia a on anava ell i tota la seua colla, era l'emblema i l'ídol de tots els seus amics, i el tio a qui tots confiaven els seus secrets i pesars, puix ell tenia la clau de totes les portes, i no n'hi havia res que no poguera solucionar.

Més d'una volta s'havia guanyat el respecte per saber escoltar, per poder fer de "celestina" i reconciliador entre les numeroses discussions entre Gloria i Pau, que tenien unes personalitats casi incompatibles, i soles eren compensables per l'exclusiva fogositat de les reconciliacions, que la parella abordava de forma tan continua. Els dos tenien les seues discrepàncies en la relació, pero era conegut per tots el respecte i l'amor que sentien mútuament, i per eixe motiu continuaven cultivant la seua relació i refinant-la.

En el temps, i quan alcançà la majoria d'edat, el chicon va heredar de son pare un coche que va "maquejar" i va arreglar al seu gust, afegint un aleró i canviant les llantes. El seu coche era més que un fill per ad ell, cada dissabte, sense excepció, li fea una revisió completa i observava que res fora imperfecte per al seu mijà de transport, el llavava, l'encerava i netejava cada raconet de la seua superfície, tant externa com interna, i no acceptava bromes al respecte de la seua devoció per l'aparell.

Pere també rebia respecte per atres qüestions ocultes a la opinió publica, també li fea favors a Jaume, i actuava per ad ell com a gamell, proporcionant-li les vegades el hachís que necessitava per a dur avant el seu vici secret. Poc a poc el seu afany anava creixent desmesuradament, i li demanava a Pere cada dia encomanes més complicades que ya escapaven al seu poder de chicotet abastidor. Les paraules com farlopa i cavall començaren a estar més a sovint en el vocabulari de Jaume, i aplegat este punt, Pere es negà a seguir en aquella activitat que notava q se li escapava de les mans. D'esta forma, Jaume, enfurismat, dominat pels efectes de les drogues que el tenien poses, va retar a Pere a una carrera de coches, que havia constituït la nova forma de duel a l'estil americà. Pere va pensar que Jaume havia vist massa películes americanes com "the fast and the furious (a tot gas)" i no concebia un acontenyiment d'eixes magnituts emplaçat en la Nació Valenciana, pero pel fet a l'image que ell tinguera cara als demés li preocupava més que l'acte que devia sacrificar per a conservar-la, impoluta i preeminent sobre els demés, en carisma de lliderage i en el valor per a fer qualsevol cosa que aumentara la fama sense pensar en les conseqüències.

El duel del sigle XXI prendria lloc en les afores de la vila en que habitaven els dos, en la carretera que era coneguda comunment com la llonganiça per lo rectilínea i inquebrantable que havia segut feta. I no hauria dubte de quan en que arrancarien motors, les dotze de la nit, l'hora de les bruixes, l'hora de la màgia, l'hora del misteri.

Pere mamprengué el camí cap a la carretera que unia Vilaverda en la població més principal de la regió, i va recordar mentres alvançava cap a la llínia d'eixida, les voltes que havia recorregut eixa mateixa carretera, quan enllaçava en el camp que llaurava son difunt yayo, i que per eixa época estava cobert d'argilagues i d'herbes no procedents, o les voltes que, diàriament havia d'anar a classe, recorrent quilómetros i quilómetros a primeres hores del matí per a poder acodir en puntualitat, o les vegades que buit per la tristea del personage que havia segut anteriorment, havia caminat per la vora de l'asfalt fugint de la traginor de la localitat, buscant la calma del camp. Tocà la llínia d'eixida en les rodes davanteres, meditant sobre la volta que havia pegat la seua vida fins ad aquell moment. Faltaven 10 minuts, i pronte estaria chafant l'accelerador. En eixe moment, el temps va paréixer detindre's en un segon meditatiu, i es donà conte que no tenia la vida que desijava, i que s'havia cansat d'aparentar, que ya no tenia més que vendre, i que no podria passar-se la vida sancera fingint algo que no sentia. Pere va moure l'embragament en decisió, mirà cap arrere i va calcular un àngul que li tornava de volta a casa. No ho faria. Va pensar que la fama no val per a res si no se fruïx d'ella. Va preferir que li feren fora del grup abans que arriscar la seua vida o la de Jaume per una bajocada com eixa. Ell va antepondre la moral al prestigi.